dimecres, 27 de setembre de 2017

Reflexions abans de diumenge

Aviam. Què ha fet el Gobierno de España per mirar de que abandonem la idea d'una Catalunya independent i vulguem seguir formant part d'Espanya?

-Recollir 4 milions de firmes contra l'Estatut perquè no podien guanyar a Zapatero
-Provocar la retallada i anul·lació de parts de l'Estatut
-Amagar el cap sota l'ala políticament i judicialitzar-ho tot
-Ajustar la legalitat a l'ordre de la vicepresidenta
-Denunciar fins i tot el més mínim intent de debat del referèndum
-Queixar-se perquè la majoria al Parlament aprova la llei del referèndum
-Enviar la Policia
-Enviar la Guàrdia Civil
-Enviar-los com si anessin a la guerra
-No enviar-los a l'aeroport quan feien falta
-No enviar-los en alerta 4 de terrorisme sinó perquè hi pot haver un referèndum
-Gastar-se milions d'euros cada dia per llogar tres vaixells
-Voler tapar el Piolín
-Refusar la creació de 500 noves places de Mossos en alerta 4 de terrorisme
-No donar accés als Mossos a 1000 armes en alerta 4 de terrorisme
-Vetar l'accés dels Mossos a Europol
-Requisar cartells i paperetes
-Violar la correspondència
-Voler apropiar-se dels Mossos posant un personatge acusat de tortures
-Intentar entrar a la seu d'un partit polític sense ordre judicial
-Vetar actes polítics
-Dir-nos que hem de complir la llei tot i que ells no la compleixen
-Treure Pujol i el 3% a passejar sempre malgrat que la seva corrupció hagi robat infinitament més
-Aplicar l'article 155 de facto sense passar pel Congrés
-Tallar el finançament d'investigadors i recerca
-Tallar el finançament d'entitats no polítiques
-Dir-nos nazis, etarres, bolivarians i nord-coreans
-Tenir com a primer gran argument: "¿qué pone en tu DNI?"
-Tenir com a segon gran argument: "¿dónde jugará el Barça?"
-Tenir com a tercer gran argument: "No podréis ir a Eurovisión"
-Tenir com a últim argument l'amenaça i la violència.
-Tancar pàgines web
-Comminar als operadors de telefonia a tallar l'accés a determinades webs
-Fer una causa general contra l'independentisme
-Propassar-se un fiscal de competències sense que passi res
-Incomplir reiteradament sentències del seu estimat Constitucional
-Incomplir reiteradament l'Estatut que ara tant estimen
-Portar qualsevol llei al TC encara que sigui un tema gens indepe com la pobresa energètica
-Crear una policia política per atacar als rivals
-Publicar informes de comptes a Suïssa falsos
-Dir a diputats catalans que no cal que tornin al Congrés
-Finançar la Fundación Francisco Franco
-Recórrer la prohibició dels toros a Catalunya
-Ser format pel partir amb més casos de corrupció del país
-Dir-nos que no mesclem esport i política
-Intentar espanyolitzar els nens
-No complir amb les inversions a Rodalies però sí a Madrid
-No deixar-nos acollir refugiats
-Rescatar bancs dient que no costaria res però al final si que ens costa 50.000 milions
-Promoure un model d'estat basat en escanyar treballadors i jubilats
-Buidar la guardiola de les pensions
-Crear una llei mordassa per silenciar i criminalitzar els rivals
-Mentir repetidament sobre resultats d'eleccions i la "majoria silenciosa"
-Però al mateix temps no voler saber quants som en un referèndum
-Pressionar altres països des de les ambaixades
-Amenaçar funcionaris i directors d'instituts
-Destruir-nos el sistema sanitari

Ui si, sento una espanyolitat per dins meu... M'agraden moltes coses d'Espanya i hi tinc grans amics i de fet els seguiré tenint passi el que passi. Però no vull estar sota aquest Gobierno que, vista l'oposició, manarà a Espanya 15 o 20 anys més com a mínim.

Perdoneu, però el dia 1 d'octubre tinc feina. Haig d'anar a votar SÍ (i veure una cursa de Fórmula 1, també!) 





dimarts, 29 d’agost de 2017

Eviteu els mitjans d'incomunicació

Sempre m'ha agradat escriure i crec que sé com ha de ser un periodista, tot i no ser-ho. De fet no vaig ni acabar primer estudiant-ho a distància massa tard i massa car. Però si recordo haver estudiat quelcom de la història del periodisme, que deia que particularment aquí a l'Estat no hi havia hagut escoles de periodisme fins als anys 60 o 70.

Abans, el periodista, com el polític, eren persones de vocació. El periodista ve motivat per voler saber la veritat de les coses, i de fet sempre ha tingut una funció de servei públic al destapar veritats incòmodes que persones poderoses no volien que sabéssim. 
La base del periodisme es preguntar-se el per què de les coses i explicar-ho, però segueixen sent així o els periodistes han passat a ser simples empleats d'una cadena de transmissió que simplement escriuen el que toca?

D'un temps cap aquí, les coses han canviat. Els mitjans de comunicació ja no són empreses independents sinó que formen part de grans conglomerats empresarials amb diversos interessos que precisament no casen massa amb una política de transparència.
Per altra banda, Internet i les xarxes socials han provocat un canvi que els mitjans han abraçat de manera errònia: en comptes de donar informació fidedigna a través dels nous canals que existeixen avui dia, simplement fan servir aquests canals per ser més ràpids que els altres. Tant hi fa que potser dos dies després es desmenteixi la informació...

Particularment en aquest país del qual encara formem part, veiem a diari manipulacions de fotografies, titulars tendenciosos i informacions sense contrastar. Som en un país on els polítics truquen als consells d'administració per dir-los el que han de posar. Això ja no són mitjans de comunicació sinó simples responsables de relacions públiques de partits polítics.

Un diari pot, i ha de tenir una línia editorial. Pots ser més de dretes o d'esquerres, però el que per a mi és inadmissible és la mentida sistemàtica, la manipulació.
Si els periodistes no són un contrapès respecte a les pràctiques poc ètiques o fins i tot delictives dels polítics; si els periodistes no defensen la seva independència vers un món cada cop més empresarial i salvatgement capitalista; si els periodistes prefereixen fotre's un tiberi amb la persona X abans que denunciar els seus delictes, el periodisme morirà.

Ja que és molt complicat canviar els mitjans de comunicació, trieu i deixeu de comprar-los, escoltar-los o llegir-los online. Els números de vendes, d'oients, d'audiència o de clics són els que avui en dia els pot fer mal.
Eviteu els rumors infundats. Eviteu les fotografies amb photoshop. Eviteu el groguisme i els titulars sensacionalistes. Eviteu les notícies sense contrastar. Eviteu la rapidesa per la rapidesa. Eviteu els articles tendenciosos. Eviteu el reductio ad Hitlerum. Desconfieu dels suposats "digitals" per Internet i comproveu les fonts. No us creieu tot el que corre per Internet.
Sapigueu qui us escriu, qui us parla i de quin peu calça. Fieu-vos del periodista crític amb les seves pròpies idees i desconfieu del que pretén imposar una veritat única i incontestable. Fieu-vos, també, del currículum d'un periodista. Busqueu sovint la segona opinió.

Avui en dia informar-se és més fàcil que mai. I saber quan ens enganyen també és més fàcil que mai. Una cerca ràpida aviat ens dóna resultats del que volem saber. Utilitzem aquesta informació i fem-la servir, perquè si deixem que ens manin corruptes o delinqüents potser es que alguna cosa no estem fent bé.

divendres, 11 d’agost de 2017

Paroxetina & Lorazepam 4 (el perquè d'algunes coses)

Aquesta entrada d'avui serà encara més personal que les anteriors. Pot semblar complicat, però realment a les tres entrades anteriors sobre l'ansietat i la depressió merament comentava per sobre i de manera cronològica el que havia passat des del 2012.
El que vull fer aquí és intentar explicar una mica com m'he sentit aquests anys, per què he fet el que he fet o no he fet, i explicar-me una mica d'una manera que no podria cara a cara. Sempre ho faig millor escrivint.

Començaré dient que la processó sempre va per dins. No sé si de fora ho sembla. Encara que tinguem ansietat i fins i tot depressió, no vol dir que els 7 dies de la setmana i les 24 hores del dia estiguem així. Podem somriure en una foto, podem gaudir amb una cursa o una pel·lícula i ser perfectament funcionals per a algunes coses i gens per a altres.

He mentit en diverses ocasions. A familiars, a amics. Amb l'ajut i la connivència de l'Heleia. Però no mentíem per mentir. En general a vegades "ocultàvem la veritat" per no fer patir a les persones que ens estimen.
Però sobretot en el meu cas particular -i segurament sigui un problema de generacions diferents- he mentit principalment per por. Em feia (i encara me'n fa) por no complir les expectatives dels meus pares, dels meus sogres, de la gent que em coneix en general. Una persona que no treballa, i m'atreviria a dir més, un home que no treballa és vist com un gandul o un aprofitat, i preferia dir que m'havien fet fora d'algun lloc (la culpa no era meva) a dir que no havia pogut seguir en aquell lloc (la culpa sí era meva).

Quan marxava d'un lloc de treball, per una banda hi havia l'ansietat, que em generava dolor físic (nus a la gola, ganes de vomitar, malestar general, maldecaps, insomni a vegades) i una sèrie de pensaments: no ho podré fer, no puc estar aquí més temps, no hi ha futur.
En el moment que sabia que ja no havia de tornar-hi, hi havia un petit alleujament però llavors arribaven sensacions pitjors: sóc un inútil, no puc fer res, no serveixo per a res, sóc un paràsit.
Com més provava diferents entrevistes i més fracassava, més s'agreujava el sentit d'inutilitat, que portava llavors a la depressió. Vergonya, por, fracàs, preocupació, fatalisme, tensió, tristesa, pessimisme, insociabilitat, apatia... eren el meu dia a dia, malgrat fer bona cara.

Mai he arribat a voler executar pensaments suïcides. Normalment no m'agrada gens fer-me mal per cap circumstància i sóc una persona més aviat prudent.
Però en aquests anys vaig arribar a pensar dues coses. Per una banda, abans d'iniciar una possible feina o activitat que em generava ansietat havia arribat a somiar fer-me mal per estar de baixa i no haver-hi d'anar, i per l'altra, sobretot després dels fracassos, pensar fredament quin era el meu paper a la vida i si realment valia la pena seguir existint, malgrat no fos capaç de fer-me res.

Tot això, en el moment que ho vius no ho expliques a ningú perquè et fa por a tu mateix.

Potser altres persones poden controlar aquestes coses millor. Però jo particularment he crescut en un ambient on els sentiments els guardàvem. Mantenir les aparences. Potser és de formació més antiga, el no mostrar les debilitats. Potser havia viscut molts anys en una bombolla on tot més o menys anava bé.

Posaré quatre exemples. Un, quan va morir una persona molt propera a mi, gairebé mai en vaig parlar a casa. Sempre he pensat que no he plorat mai la Sandra, i no sé si es per aquesta cosa de no mostrar res. He escrit diverses vegades sobre ella, però he fet més accions que no converses.
Després hi ha dos exemples que no són meus. Per un costat, el meu tiet té una malaltia degenerativa i està al punt que ha d'estar en un centre i ja no saps si et reconeix. És el germà de la mama, i jo no sé com està la mama.
I per l'altre, el meu germà està passant per uns temps complicats però tampoc sé com està. És cert que sóc el que visc més lluny, però potser té a veure amb no explicar-nos les coses, no mostrar-nos els sentiments, els seus i els de la mama?
I l'últim exemple va ser dolorós. Farà un any o així, érem a casa dels meus pares durant un partit del Barça i es va fer el típic comentari de "ja fas prou per trobar feina?". No volia però no vaig poder aguantar les llàgrimes de tristesa però també d'incomprensió i ràbia, i mentre el vell no ho entenia i deia "bueno, home, no n'hi ha per tant", la mama deixava anar un riure burleta dient "ara plora!".
Per a mi això era com apunyalar-me, com volent dir, això no, t'ho has d'empassar i "fer el que s'ha de fer".

Sé que s'ha dubtat de mi. Jo mateix ho he fet, però fer-ho tu mateix és una cosa i que ho facin els altres sempre costa més d'acceptar.
Però no vull acabar aquesta entrada de males. Vull agrair particularment a les nostres famílies tota l'ajuda rebuda aquests temps, el menjar que no podíem comprar, la gasolina que no podíem posar, el lloguer que no podíem afrontar, els estudis que no podíem pagar. És ajuda més material que sentimental, però potser no en sabíem més tots plegats. Però sobretot vull agrair a l'Heleia la seva paciència, comprensió i suport incondicional. Sóc molt conscient que una altra persona em podria haver enviat a pastar fang. Gràcies per no fer-ho.

La propera entrada intentarà ser un manual d'ús per tractar a la gent que tingui ansietat: què som, què no som, i què podeu fer per ajudar-nos.