dimarts, 29 d’agost de 2017

Eviteu els mitjans d'incomunicació

Sempre m'ha agradat escriure i crec que sé com ha de ser un periodista, tot i no ser-ho. De fet no vaig ni acabar primer estudiant-ho a distància massa tard i massa car. Però si recordo haver estudiat quelcom de la història del periodisme, que deia que particularment aquí a l'Estat no hi havia hagut escoles de periodisme fins als anys 60 o 70.

Abans, el periodista, com el polític, eren persones de vocació. El periodista ve motivat per voler saber la veritat de les coses, i de fet sempre ha tingut una funció de servei públic al destapar veritats incòmodes que persones poderoses no volien que sabéssim. 
La base del periodisme es preguntar-se el per què de les coses i explicar-ho, però segueixen sent així o els periodistes han passat a ser simples empleats d'una cadena de transmissió que simplement escriuen el que toca?

D'un temps cap aquí, les coses han canviat. Els mitjans de comunicació ja no són empreses independents sinó que formen part de grans conglomerats empresarials amb diversos interessos que precisament no casen massa amb una política de transparència.
Per altra banda, Internet i les xarxes socials han provocat un canvi que els mitjans han abraçat de manera errònia: en comptes de donar informació fidedigna a través dels nous canals que existeixen avui dia, simplement fan servir aquests canals per ser més ràpids que els altres. Tant hi fa que potser dos dies després es desmenteixi la informació...

Particularment en aquest país del qual encara formem part, veiem a diari manipulacions de fotografies, titulars tendenciosos i informacions sense contrastar. Som en un país on els polítics truquen als consells d'administració per dir-los el que han de posar. Això ja no són mitjans de comunicació sinó simples responsables de relacions públiques de partits polítics.

Un diari pot, i ha de tenir una línia editorial. Pots ser més de dretes o d'esquerres, però el que per a mi és inadmissible és la mentida sistemàtica, la manipulació.
Si els periodistes no són un contrapès respecte a les pràctiques poc ètiques o fins i tot delictives dels polítics; si els periodistes no defensen la seva independència vers un món cada cop més empresarial i salvatgement capitalista; si els periodistes prefereixen fotre's un tiberi amb la persona X abans que denunciar els seus delictes, el periodisme morirà.

Ja que és molt complicat canviar els mitjans de comunicació, trieu i deixeu de comprar-los, escoltar-los o llegir-los online. Els números de vendes, d'oients, d'audiència o de clics són els que avui en dia els pot fer mal.
Eviteu els rumors infundats. Eviteu les fotografies amb photoshop. Eviteu el groguisme i els titulars sensacionalistes. Eviteu les notícies sense contrastar. Eviteu la rapidesa per la rapidesa. Eviteu els articles tendenciosos. Eviteu el reductio ad Hitlerum. Desconfieu dels suposats "digitals" per Internet i comproveu les fonts. No us creieu tot el que corre per Internet.
Sapigueu qui us escriu, qui us parla i de quin peu calça. Fieu-vos del periodista crític amb les seves pròpies idees i desconfieu del que pretén imposar una veritat única i incontestable. Fieu-vos, també, del currículum d'un periodista. Busqueu sovint la segona opinió.

Avui en dia informar-se és més fàcil que mai. I saber quan ens enganyen també és més fàcil que mai. Una cerca ràpida aviat ens dóna resultats del que volem saber. Utilitzem aquesta informació i fem-la servir, perquè si deixem que ens manin corruptes o delinqüents potser es que alguna cosa no estem fent bé.

divendres, 11 d’agost de 2017

Paroxetina & Lorazepam 4 (el perquè d'algunes coses)

Aquesta entrada d'avui serà encara més personal que les anteriors. Pot semblar complicat, però realment a les tres entrades anteriors sobre l'ansietat i la depressió merament comentava per sobre i de manera cronològica el que havia passat des del 2012.
El que vull fer aquí és intentar explicar una mica com m'he sentit aquests anys, per què he fet el que he fet o no he fet, i explicar-me una mica d'una manera que no podria cara a cara. Sempre ho faig millor escrivint.

Començaré dient que la processó sempre va per dins. No sé si de fora ho sembla. Encara que tinguem ansietat i fins i tot depressió, no vol dir que els 7 dies de la setmana i les 24 hores del dia estiguem així. Podem somriure en una foto, podem gaudir amb una cursa o una pel·lícula i ser perfectament funcionals per a algunes coses i gens per a altres.

He mentit en diverses ocasions. A familiars, a amics. Amb l'ajut i la connivència de l'Heleia. Però no mentíem per mentir. En general a vegades "ocultàvem la veritat" per no fer patir a les persones que ens estimen.
Però sobretot en el meu cas particular -i segurament sigui un problema de generacions diferents- he mentit principalment per por. Em feia (i encara me'n fa) por no complir les expectatives dels meus pares, dels meus sogres, de la gent que em coneix en general. Una persona que no treballa, i m'atreviria a dir més, un home que no treballa és vist com un gandul o un aprofitat, i preferia dir que m'havien fet fora d'algun lloc (la culpa no era meva) a dir que no havia pogut seguir en aquell lloc (la culpa sí era meva).

Quan marxava d'un lloc de treball, per una banda hi havia l'ansietat, que em generava dolor físic (nus a la gola, ganes de vomitar, malestar general, maldecaps, insomni a vegades) i una sèrie de pensaments: no ho podré fer, no puc estar aquí més temps, no hi ha futur.
En el moment que sabia que ja no havia de tornar-hi, hi havia un petit alleujament però llavors arribaven sensacions pitjors: sóc un inútil, no puc fer res, no serveixo per a res, sóc un paràsit.
Com més provava diferents entrevistes i més fracassava, més s'agreujava el sentit d'inutilitat, que portava llavors a la depressió. Vergonya, por, fracàs, preocupació, fatalisme, tensió, tristesa, pessimisme, insociabilitat, apatia... eren el meu dia a dia, malgrat fer bona cara.

Mai he arribat a voler executar pensaments suïcides. Normalment no m'agrada gens fer-me mal per cap circumstància i sóc una persona més aviat prudent.
Però en aquests anys vaig arribar a pensar dues coses. Per una banda, abans d'iniciar una possible feina o activitat que em generava ansietat havia arribat a somiar fer-me mal per estar de baixa i no haver-hi d'anar, i per l'altra, sobretot després dels fracassos, pensar fredament quin era el meu paper a la vida i si realment valia la pena seguir existint, malgrat no fos capaç de fer-me res.

Tot això, en el moment que ho vius no ho expliques a ningú perquè et fa por a tu mateix.

Potser altres persones poden controlar aquestes coses millor. Però jo particularment he crescut en un ambient on els sentiments els guardàvem. Mantenir les aparences. Potser és de formació més antiga, el no mostrar les debilitats. Potser havia viscut molts anys en una bombolla on tot més o menys anava bé.

Posaré quatre exemples. Un, quan va morir una persona molt propera a mi, gairebé mai en vaig parlar a casa. Sempre he pensat que no he plorat mai la Sandra, i no sé si es per aquesta cosa de no mostrar res. He escrit diverses vegades sobre ella, però he fet més accions que no converses.
Després hi ha dos exemples que no són meus. Per un costat, el meu tiet té una malaltia degenerativa i està al punt que ha d'estar en un centre i ja no saps si et reconeix. És el germà de la mama, i jo no sé com està la mama.
I per l'altre, el meu germà està passant per uns temps complicats però tampoc sé com està. És cert que sóc el que visc més lluny, però potser té a veure amb no explicar-nos les coses, no mostrar-nos els sentiments, els seus i els de la mama?
I l'últim exemple va ser dolorós. Farà un any o així, érem a casa dels meus pares durant un partit del Barça i es va fer el típic comentari de "ja fas prou per trobar feina?". No volia però no vaig poder aguantar les llàgrimes de tristesa però també d'incomprensió i ràbia, i mentre el vell no ho entenia i deia "bueno, home, no n'hi ha per tant", la mama deixava anar un riure burleta dient "ara plora!".
Per a mi això era com apunyalar-me, com volent dir, això no, t'ho has d'empassar i "fer el que s'ha de fer".

Sé que s'ha dubtat de mi. Jo mateix ho he fet, però fer-ho tu mateix és una cosa i que ho facin els altres sempre costa més d'acceptar.
Però no vull acabar aquesta entrada de males. Vull agrair particularment a les nostres famílies tota l'ajuda rebuda aquests temps, el menjar que no podíem comprar, la gasolina que no podíem posar, el lloguer que no podíem afrontar, els estudis que no podíem pagar. És ajuda més material que sentimental, però potser no en sabíem més tots plegats. Però sobretot vull agrair a l'Heleia la seva paciència, comprensió i suport incondicional. Sóc molt conscient que una altra persona em podria haver enviat a pastar fang. Gràcies per no fer-ho.

La propera entrada intentarà ser un manual d'ús per tractar a la gent que tingui ansietat: què som, què no som, i què podeu fer per ajudar-nos.

dimarts, 6 de juny de 2017

Paroxetina & Lorazepam 3 (avall avall avall i amunt)

Avui exactament dos anys el Barça va guanyar la seva cinquena Champions League. Pot semblar un comentari aleatori però ja veureu que en algun moment hi trobarem la relació, i és una manera com una altra de començar aquesta entrada...
Entrant al 2015, les coses semblaven millorar. Després d'haver hagut de deixar Auto Pla Vic el desembre anterior no per culpa meva, vaig iniciar l'any amb una relativa calma. Les pressions per trobar feina seguien allà, però a Infocentre a Vic vam iniciar un curs de Gestió Comercial de Vendes, que podia acabar facilitant el trobar feina.

A part d'aprendre-hi coses, al curs vaig conèixer persones bellíssimes i també persones que sabien el que em passava perquè a elles també els havia passat i de fet havien estat pitjor i havien arribat més lluny que jo (ja sabeu qui sou).
Fer el curs era una rutina però no una obligació terrible, i m'hi trobava bé. A més tant a través d'Infocentre com fora, anava fent entrevistes i coses "sueltes" En una d'elles vaig passar-me un matí fent d'intèrpret entre un home veterà de la comarca i un viatjant holandès, i l'altra va ser, a través del meu germà, fer de conductor per als músics del Vijazz a Vilafranca.

Avui puc dir que laboralment, aquests cinc o sis dies, el dia fent de traductor i els quatre o cinc fent de conductor al Vijazz han sigut els únics on m'he sentit útil en els últims dos anys, tirant cap a tres.

Però pel que fa a feina no acabava de quallar, ans al contrari. La meva primera experiència amb Driving Events, companyia d'esdeveniments del motor, hauria implicat viatjar a Berlin durant la mencionada final de Champions del 2015, però vaig haver de dir que no perquè no em veia en cor de pujar a un avió.
Hi van haver altres coses on no m'agafaven, o entrevistes que feia però que no veia clares, i finalment per insistència a finals d'any vaig entrar a la Ford de Vic com a venedor.
Només hi va haver un petit problema que va ser enorme per a mi: estaven enormement desorganitzats i faltats de personal. Em sentia com un estaquirot amb orelles veient un desastre davant meu i no ho podia aguantar. Feien més hores que ningú però no hi havia temps per ensenyar-me, no hi havia divisió de funcions, i s'amuntegaven els cotxes antics per alguna raó que no podré entendre mai. Per molt que em digués a mi mateix que tot aniria bé, dins meu l'ansietat i la tensió eren insuportables, i al cap de dos dies vaig parlar amb la propietària i vam arreglar els papers.

De cara a les nostres famílies (reunides al Mercat Medieval de finals de 2015 sense massa sentit, ara penso) vam mentir, i no per primer cop. Vam creure que era millor dir que no m'havien volgut que no pas que jo havia renunciat, malgrat que fos pels meus (greus) problemes. En futures entrades justificaré algunes d'aquestes mentides.
El problema però, era que encaràvem el 2016 jo ja sense prestació d'atur i força a la desesperada. Havia començat a estudiar el CFGS d'Agències de Viatges  però tampoc me'l podia pagar. Vam mirar de reduir gastos anant a un pis més barat però pel sou de l'Heleia no ens el volien llogar. De nou em van trucar de Driving Events i aquest cop no s'havia de viatjar enlloc però l'ansietat em va tornar a paralitzar. A cap supermercat m'agafaven malgrat l'experiència, i tot pintava força negre. Mai fins al 2016 l'Helga m'havia dit que em veia depressiu, i a tal efecte em va receptar la paroxetina.
Finalment a l'octubre de 2016 ens vam donar un mes per canviar la situació o tornar a casa dels nostres pares. Ells ens ajudaven amb el que podien, però a nosaltres ens semblava que n'estàvem abusant. Ja ni tant sols anava a veure l'Helga perquè no tenia diners, tot i que la necessitava.

I llavors va arribar la bona sort.

L'Heleia feia anys que s'apuntava a ofertes de Bon Preu, no només per la meva situació sinó també per la possibilitat de fer més hores en un horari que combinaria millor amb la universitat. A l'octubre la truquen, li fan entrevistes, decideixen que si vol entrar i als primers dies de novembre comença amb ells.
I ja decidim fer el salt i marxar a viure on treballa, a Manlleu, per retallar costos fixos de cada mes. En un mes vam passar d'estar demanant menjar i (molts) diners als nostres pares a ser pràcticament autosuficients, fins al punt de no demanar diners a ningú per pagar la fiança del nou pis.

Fins ara només he explicat més o menys cronològicament el que ha passat aquests últims anys. Les entrades que faci a partir d'ara seran més explicatives o subjectives, reflexionant una mica per aprendre'n (jo i altres) de tot el que ha passat. Espero, amb aquestes futures entrades, que m'entengueu, o ens entengueu millor.